czwartek, 12 kwietnia 2018

Uttarakhand: La terra dels déus

El pont de Laxman Jhula (Jonk)
La província de Uttarakhand és coneguda com a Devbhumi, que vol dir “la terra dels déus”, nom que és degut al gran nombre de temples i llocs de peregrinació hindús que hi ha. Però Uttarakhand és un estat molt divers, amb una important població musulmana, i bastants sikhs. És famós sobretot per la capital mundial del ioga, Rishikesh, i el Himàlaia, amb el segon cim més alt del país, Nanda Devi (7816 metres sobre el nivell del mar). També és conegut pel parc més antic del subcontinent indi, el Jim Corbett National Park.

El primer lloc que vaig visitar va ser Nainital, al nord-est de la capital del país. El viatge en cotxe des de Delhi va ser molt llarg, possiblement unes vuit hores, i unes nou de tornada. A Haldwani, vam començar l’escalada per l’estreta carretera cap a Nainital, que es troba a dos mil metres sobre el nivell del mar. La raó per emprendre aquell viatge era conèixer un indret on el meu pare havia estudiat els estudis primaris fa més de cinquanta anys. Nainital deu haver canviat molt, però, com d’altres ciutats d’Uttarakhand, és petita i tranquil·la. En comparació amb Delhi, és sens cap dubte molt acollidora. És una ciutat construïda al voltant del menut llac de Nainital, la qual cosa fa que es pugui veure pràcticament tota la ciutat des de qualsevol banda.

Només calen dos dies a Nainital per conèixer-la sencera, tot i que si busquem la tan preuada tranquil·litat, potser val la pena quedar-s’hi més temps, o fer-la servir com a base per a excursions a les muntanyes elevades de l'Himàlaia que comencen més cap al nord. Amb bon temps, des d’una de les muntanyes que envolten Nainital, s’hauria de poder veure Nanda Devi i d’altres pics del ‘sostre del món’. Jo, per desgràcia, no vaig tenir la sort de veure’ls perquè hi vaig anar a l’època del Monsó, amb pluges molt intenses i núvols tan densos que semblaven impenetrables. De totes maneres, em vaig fixar en el punt que m’havien assenyalat i vaig veure la majestuosa Nanda Devi en la meva imaginació, coberta de neu, amb els núvols rendint-li homenatge als peus.

El mateix pont de Laxman Jhula des de la meva cafeteria favorita
Descans i ioga a Rishikesh

Rishikesh es troba a només tres-cents metres sobre el nivell del mar i és on comencen les muntanyes altes. En comparació amb Nainital, aquí hi ha molta més activitat de tot tipus. Com he esmentat més amunt, és considerada la capital mundial del ioga, igual que Mysore, al sud del país. La ciutat de Rishikesh és més gran i més turística, i en comptes de llac, té un riu: el mateix Ganges, encara molt jove i impulsiu, tan diferent del que havia vist a Varanasi, el moviment de l’aigua del qual era tan lent que era gairebé imperceptible. A Rishikesh la gent també es banyava a les seves aigües verdoses, però sempre agafats d’unes sogues gruixudes perquè el riu sagrat no se’ls emportés cap avall.

El lloc on hi ha la majoria dels àixrams (ashrams) i centres de ioga és el poble de Jonk que es troba més cap al nord de Rishikesh. En les religions del subcontinent indi, un àixram és una espècie d’ermita espiritual o monestir, on la gent segueix un particular camí espiritual sota la guia d’uns mestres. Les pràctiques espirituals inclouen, per exemple, el ioga o la música clàssica índia.

La vista del poble de Jonk des del pont
Precisament, gràcies al ioga, tan popular arreu del món, Jonk i Rishikesh s'omplen de turistes, sobretot d’Europa i d'Amèrica del Nord. Els bars i restaurants estan ben adaptats al gust ‘occidental’. N’hi ha força que serveixen cuina europea o la de l’Orient Mitjà, i que posen música més comercial per complaure els estrangers. Tot i que Rishikesh és una ciutat amb un caràcter fortament turístic i comercial, es fa agradable passar-hi uns dies com a parèntesi en un viatge tan intens com el meu. M’agradava molt mirar el Ganges des d’una cafeteria, mentre prenia un té chai i llegia un llibre. Amb les pluges del Monsó, les muntanyes que envolten Jonk es quedaven cobertes de boira, i tot plegat feia una impressió de misticitat. Alhora, també hi vaig poder descansar de la calor de l’Uttar Pradesh (Delhi, Varanasi), on el termòmetre assolia valors superiors als trenta-i-cinc graus cada dia.

Als carrers de Jonk es veien mantes vaques i bandars, micos bastant petits però molt atrevits i agressius: sovint entren a les llars per robar tot el que poden, o mosseguen i esgarrapen la gent al carrer. Alguns policies i d’altres persones locals portaven pals per defensar-se’n, però els bandars anaven en grups per fer de les seves, i jo personalment preferia no apropar-m’hi gaire. Hi havia un altre tipus de primat, més gran i molt més tranquil, de cara negra: el colobí, o langúr. Diverses persones em van explicar que en moltes llars del país, els colobins són llogats i utilitzats per espantar els seus ‘cosins’ més petits i descarats, que els temen. Com vaig aprendre, a l’Índia, la coexistència dels humans amb els altres animals és força problemàtica i plena de conflictes.

Un bandar petit amb la seva mare
Els dies a Jonk passaven lentament, amb exercicis de ioga de bon matí, te i lectura de llibres en una cafeteria cèntrica, i una altra hora de ioga a la tarda. La pràctica era bastant intensa, i notava la fatiga als músculs, però m’ho passava molt bé. A la nit, anava a sopar a la mateixa cafeteria on passava els matins. El terra era cobert amb mantes i les taules eren baixetes i fetes de palets. Com és típic en molts locals de Rishikesh, no hi havia cadires i la gent seia directament al terra. En aquelles hores, la cafeteria del costat, amb un estil més ‘occidental’, estava molt més plena, amb activitats com ara karaoke i concerts de música més o menys coneguda internacionalment. Però, a mi, em venia de gust passar els vespres a la cafeteria més buida i més tranquil·la, potser perquè no anava a Rishikesh a trobar el que ja conec d’Europa, sinó per aprendre coses noves.

De fet, em sembla que n’hi vaig aprendre algunes. Potser la més important era entendre que quan la gent diu que l’Índia és un país de molts contrastos, es refereix a pràcticament tot. Sens dubte, el primer que se’ns acut quan ho pensem és el contrast entre la riquesa i la pobresa material, i possiblement també la gran varietat de cultures, llengües i religions que hi conviuen. De totes maneres, a Rishikesh vaig entendre que aquells contrastos són potser encara més aguts en les persones. Per exemple, hi vaig conèixer gent amb una innocència i humilitat que mai no havia vist a Europa, i que em despertaven moltes emocions positives. Sentia molta tendresa per aquelles persones que, amb la seva senzilla sinceritat, aconseguien que baixés la guàrdia, que a Europa em protegeix de el sarcasme i el cinisme. Aquí era innecessària, i això em feia sentir emocionalment molt alliberat, connectat amb una espècie de felicitat que feia temps que havia oblidat.

Figura del déu Hanuman en un dels temples de Jonk
Però també recordava les mirades agressives i lascives que molts homes, sobretot quan anaven en grup, llançaven a la meva amiga. Un dia, a Rishikesh, fins i tot ella va tenir una experiència d’assetjament molt desagradable, que no detallaré en aquest text per motius obvis. Això no vol dir que els homes indis siguin molt més masclistes i agressius que els europeus. Segurament la combinació del patriarcat indi amb el sexisme occidental, amb la seva manera de cosificar les dones, no els ha fet gaire bé. Només cal comparar els vídeos musicals indis de fa trenta anys amb els actuals, per entendre que les imatges de les noies mig despullades ballant entorn a un home - que sembla un proxeneta tret de vídeos de gangsta rap dels Estats Units - no vénen de la cultura índia, sinó de l'occidental. Què vull dir amb tot això? Doncs volia animar els pocs que ho llegiu a no treure conclusions simplistes sobre un tema molt complex, en el qual es barregen conceptes clau com ara el patriarcat o el colonialisme cultural.

De totes maneres, he d’admetre que l’Índia potser no és el millor país perquè una dona viatgi sola. No hauria de ser així enlloc, però millor anar amb peus de plom per evitar experiències negatives que no desitjo a ningú. Ho escric des de la preocupació, encara que la consciència política em suggereix un consell diferent: Aneu-hi soles o acompanyades, en teniu tot el dret. El teniu i jo no sóc ningú per aconsellar-vos, però sisplau cuideu-vos!

Per acabar aquest text en una nota més positiva, m’agradaria compartir amb vosaltres una preciosa música religiosa hindú, que sempre em fa pensar en Rishikesh: “Prabhujee”, una oració al gran esperit, déu, natura o amor, segons la traducció del títol. Espero que us agradi:



Més fotos de Nainital i Rishikesh (Jonk):

El llac de Nainital


La mesquita de Nainital


El llac de Nainital vist des d'una altura de 2300 metres sobre el nivell del mar


Una enganxina en un taxi de Nainital. A veure que diuen les meves amigues feministes...


La "platja" a la vora del llac de Nainital: Nois jugant a futbol.


La mesquita de Nainital


L'església de Nainital


Més vistes des de la meva cafeteria favorita a Jonk: El pont de Laxman Jhula


Un colobí, aquí conegut com a langúr


Més vistes des de la meva cafeteria favorita a Jonk: El poble de l'altra banda del riu


Figures a la vora del riu Ganges a Jonk


Un grup de colobins


Un dels nombrosos àixrams a Jonk

środa, 11 kwietnia 2018

What the Spanish state is doing in Catalonia: Please read and share

Mural of my neighbourhood's CDR
Dear friends and family! I'm writing this to tell you how things stand here in Catalonia these days. I know that your media don't always tell you the truth, so, if you have ten minutes, I encourage you to read what we have lived here recently.

This Tuesday, the 10th of April, the Spanish police and the Civil Guard arrested an activist from one of the so-called Committees for the Defence of the Republic (CDR). These civil committees were constituted all over Catalonia in order to defend the Catalan Republic, declared on the 27th of October last year. Even if you don't support the secessionist cause, what is clear is that the CDRs have ALWAYS demonstrated peacefully and avoided violence, only offering peaceful resistance when blocking main roads or removing tollgates at toll points on motorways. This is quite clearly a case of civil disobedience, however the Spanish state, which controls the courts, will accuse the CDRs of terrorism and use of violence!

This is one of the many cases of abuse of power which we have witnessed in Catalonia and in Spain recently. There are rappers who have been sentenced to prison for insulting the Spanish king or allegedly glorifying terrorism - such is the case of Valtònyc, César Strawberry or Pablo Hásel. Amnesty International expressed its deep concern over this clear attack on the freedom of speech, however the current strict laws called Ley Mordaza allow Spain to even accuse Tweeter users of exalting terrorism and send them to jail. Two leaders of civil organizations ANC and Òmnium, Jordi Sànchez and Jordi Cuixart, were jailed in October on accusations of sedition, which, again, would need to involve violence. I will repeat once again: There has been virtually NO VIOLENCE in any of the numerous demonstrations which I have participated in since October. There has been a lot of violence from the state, though: I've seen peaceful protesters getting beaten up by the police, or police vans coming at high speed and trying to knock down some of the protesters. What kind of a state sends the police against its citizens who take to the streets peacefully?

Apart from this, several politicians, including the vice-president Oriol Junqueras, are imprisoned on charges of rebellion, while others, such as the president Carles Puigdemont or Anna Gabriel, took up exile in other countries to avoid the severely biased Spanish justice. Most of you must have already read or heard that the German authorities released president Puigdemont since they did not consider his offense rebellion as there was no violence involved in the disobedience. The Spanish authorities are upset about it, but the truth is that only they interpret it as rebellion by inventing the violence. We have also seen the case of puppeteers jailed for supposedly glorifying terrorism, and the actor Willy Toledo being accused of offending religious sentiments for insulting God and Virgin Mary! It's not a joke, it's Spain in the 21st century! What used to be considered a liberal democracy is now converting into an authoritarian state, which deals with political problems by means of force. Spain is slowly acquiring some characteristics of the fascist country it once was, which is well explained by the Catalan youtuber cuellilargo (In Spanish).


"Freedom for political prisoners" sign. Source: Òmnium Cultural
What is worse is that the ruling Popular Party (PP) are themselves a synonym for corruption and abuse of power. The party stems from Alianza Popular, founded by a minister in the Franco fascist regime, and it seems that certain views have not changed at all. There are more than a thousand corruption charges against PP politicians. The president M. Rajoy himself has accepted money illegaly, and two important PP figures are currently involved in a university degree falsification scandal as their titles were simply bought. PP are this country's mafia, they have their people in the universities, media and private corporations. Currently we are seeing that the separation of powers between the legislative, executive and judiciary systems, so important in any democracy, does not exist in Spain. Several judges who were in charge of investigating PP's corruption cases have been sent elsewhere, while judges who are reported to have close ties to the party have been appointed in their place. If that sounds like a conspiracy theory to you, please ask me for more details and I will gladly provide them to you.

This government believes that the unity of Spain is above everything else: Above human rights, above democracy and freedom of speech. It's no longer about independence, it's about defending these extremely important values. Whether you agree with the Catalan struggle for independence or not, you will surely understand that Spain's way of dealing with the problem is deeply authoritarian and imperialist. Please share this and take a position by our side, what we fight here today could be your problem tomorrow in your country!

piątek, 12 stycznia 2018

Un altre somni realitzat: Índia

El increïble Taj Mahal a Agra
Era el meu viatge ideal, el viatge al lloc que havia imaginat milions de vegades d'ençà que vaig néixer. L’Índia era un país que ja havia estudiat, del qual havia llegit i que havia vist en documentals i pel·lícules, però malgrat tot continuava sent un misteri. De totes maneres, sentia que en sabia més que la majoria d’europeus que hi viatgen: Al cap i a la fi, el meu pare és de Calcuta, i la meva infància va ser plena de sabors, sons i històries índies. Sentia que per fi estava preparat per viatjar-hi i aprendre més sobre una part de les meves arrels. Al mes de febrer vaig reservar els vols i, aprofitant moments lliures a la feina, vaig començar a informar-me més profundament sobre la cultura i història d'aquesta civilització antiga. Per acompanyar la lectura, escoltava els ghazals de Jagjit Singh i d'altres músiques típiques, com per exemple els bhajans, cançons religioses hindús, o el bhangra, tradicional del Punjab.

És el primer cop que escric sobre aquest viatge, perquè a part de memòries positives, me’n porta també de negatives. Va ser a l’Índia on em vaig barallar amb la meva companya de viatge i amiga, cosa que va acabar amb la nostra amistat d’una manera dolorosa. Vaig aprendre - allò tant conegut - que passar massa estones de convivència en un viatge, encara que hi hagi una similitud de valors entre les persones, acaba sent problemàtic, sobretot a indrets com a l’Índia, on les experiències són molt més intenses que a d’altres llocs. Però deixaré de banda aquest record per concentrar-me en aspectes d'altre caire.

Pols i xafogor a Delhi

Red Fort al centre de Delhi
La capital va ser el primer i últim lloc que vaig visitar. Caòtica, bruta, sorollosa: no dubtaria a qualificar-la amb aquests tres adjectius, però també he d’admetre que l'he vista poc, i no hi vaig passar prou temps per conèixer-ne tots els racons interessants.

El que més em va cridar l’atenció era l’herència arquitectònica de l’època colonial i la barreja de modernitat amb tradició. Per exemple, el metro de Nova Delhi és el més modern que he vist en la vida, però en sortir al carrer em trobava de nou a l’Índia antiga, amb els carrers de terra, vaques i un munt de persones i objectes a tot arreu. La quantitat d’estímuls que rebia el meu cervell, i la xafogor de l’època humida de l’any en què estàvem, em cansaven molt i cada dia necessitava una migdiada per recuperar les forces.

En l'aspecte social també es notaven els contrastos. A Delhi vaig conèixer diversos paratges, com ara el gran dormitori de la classe mitjana alta, Noida, o l'antic i caòtic barri de Paharganj, ple de vaques, micos, pols, olors i andròmina de tot tipus. Un dia el meu oncle Rajiv, que viu en aquesta ciutat, em va convidar a sopar en un exclusiu i famós club de corresponsals estrangers en una part de la ciutat on hi ha ambaixades, hotels de cinc estrelles i cases imponents de gent de classe alta.

La gran diferència entre tots tres llocs em va recordar el meu viatge anterior a l’Argentina, encara que a Delhi hi havia molta més misèria. Per exemple, en diferents ocasions vaig veure persones dormint a la mitjana d'un carrer entre dos carrils per a cotxes. Em preguntava per quina raó la gent dormia d'aquesta manera: És que no hi havia cap altre lloc més segur i silenciós? També els afores de Delhi presentaven un aspecte miserable. Des del tren podia veure camps plens d’escombraries, rius que semblaven molt contaminats, i gent vivint al mig d'aquest paisatge gairebé apocalíptic en tendes de campanya o cases improvisades de palla i fang.

Hi havia molts indrets d'interès que no vaig poder veure, però sí que vaig visitar el modern temple hindú, Akshardham. En arribar-hi vaig haver de deixar la càmera i el telèfon mòbil, ja que no és permès prendre fotos dintre del recinte, aparentment per evitar atemptats terroristes. El temple em va semblar molt turístic, amb les cafeteries i botigues d'obsequis típics. A l'edifici central del temple, les pintures a les parets em van semblar força europeïtzades, o almenys tenien una forta influència d'art occidental. En general, Akshardham va defraudar una mica les meves expectatives, potser perquè és un temple molt modern, construït ja al segle XXI. Possiblement en el futur més llunyà obtindrà el mateix estatus que el Golden Temple dels sikhs a Amritsar o la mesquita Jama Masjid a Old Delhi. A vegades les obres mestres necessiten envellir per ser valorades.

Una barca amb peregrins a Varanasi
La ciutat sagrada

Després de passar només unes hores al gegantí aeroport de Delhi, vaig agafar l'avió cap a l'est, a Varanasi, coneguda com a una de les ciutats més sagrades de l'hinduisme. Coneixia les imatges de la crema de morts a la riba del riu Ganges i de la multitud de peregrins banyant-se a les seves aigües, però no en tenia gaire més informació. En arribar vaig descobrir que sobretot era l'epicentre del caos indi, i que s'hi respirava molta història, per tal com és una de les ciutats habitades sense interrupció més antigues del món.

Varanasi, també coneguda com Benarés, Banaras o Kashi, és un lloc de peregrinació de molts hindús, sobretot per les cerimònies fúnebres que se celebren a la riba del riu més gran del país. Les vistes més famoses de la ciutat són els seus ghats: escales a la vora del Ganges on s'organitzen les cerimònies. Varanasi té més de cent ghats, alguns dels quals realment espectaculars. El Ganges, de color verdós i marró, no fa la impressió de ser gaire net, però la gent no hi dóna importància. A les escales, els peregrins cremen els familiars morts, es banyen al riu, i fins i tot renten la roba bruta.

El riu Ganges de bon matí
Un dia em vaig aixecar a les cinc del matí per veure un ritual religiós hindú al ghat més meridional, Assi Ghat, i després vaig fer una excursió en una barqueta seguint el Ganges cap amunt, i admirant els altres magnífics ghats, amb el sol del matí il·luminant les escales, els palaus i els edificis del darrere. Amb un petit grup de turistes i dos guies, vaig arribar al ghat més cèntric i important, Dasashvamedha Ghat, on tot just havia començat una cerimònia fúnebre. Les escales eren plenes de fusta preparada per a la crema dels morts, i ja hi havia molta gent, vaques, i fins i tot alguns micos. Potser el record més bonic que tinc d'aquella excursió en barca és la vista d'un grup de tres hindús i un musulmà a la riba del riu esmorzant i xerrant tranquil·lament al sol del matí.

Si ja parlem de religions, a part de l'hinduisme, Varanasi, i més concretament la ciutat veïna de Sarnath, és el lloc on Buda va fundar la seva religió. Varanasi és també una ciutat sagrada per als jainistes i sintoistes, i, segons la història, també va jugar un rol molt important en la fundació d'una altra de les grans religions índies, el sikhisme: la visita a Varanasi va inspirar al Guru Nanak els preceptes de la nova doctrina.

La crema de morts a les escales dels ghats
Als carrers principals de Varanasi es barregen els humans amb tota mena d'animals, com ara vaques, ovelles, cabres i gossos. Les vores dels carrers eren plenes d'escombraries i els animals hi buscaven menjar. Com he pogut veure, i com bé explica el documental indi The Plastic Cow, les bèsties acaben menjant molt de plàstic i, consegüentment, pateixen tot tipus de malalties. A nivell superficial sembla que la gent tracti bé els animals, però en realitat els abandona al carrer on pateixen una vida plena de patiment.

Varanasi és també un dels centres de la indústria tèxtil de l'Índia, on es produeixen manualment els saris i kurtas més elaborats que es poden comprar. Als carrers i als ghats sempre hi ha homes buscant turistes per portar-los als llocs on es teixeixen les peces de roba. Com a d'altres indrets del país, aquí també et voldran vendre moltes coses, com ara massatges aiurvèdics o records de tot tipus.

Galeria de fotos:

Els ghats de Varanasi


Símbols religiosos hindús

Els sadhus, o ascetes hindús reunits a la vora del riu Ganges

Vaques a la vora del riu

Temple hindú a Varanasi

Un bou en un carrer important de Varanasi. Hi ha molts animals que hi conviuen amb els humans.

També les ovelles!

I moltes més vaques

Ritual hindú a les 5 del matí a la vora del riu Ganges

Els ghats de Varanasi des d'una barqueta a les 5 del matí



La mesquita més gran de l'Índia: Jama Masjid a Old Delhi, la part antiga de la capital

Jama Masjid

Micos al centre històric de Delhi

Old Delhi: Homes i joves jugant a cricket.

Delhi: Prohibit escopir, 200 rúpies de multa!