Uttarakhand: La terra dels déus

abril 12, 2018

El pont de Laxman Jhula (Jonk)

La província de Uttarakhand és coneguda com a Devbhumi, que vol dir “la terra dels déus”, nom que és degut al gran nombre de temples i llocs de peregrinació hindús que hi ha. Però Uttarakhand és un estat molt divers, amb una important població musulmana, i bastants sikhs. És famós sobretot per la capital mundial del ioga, Rishikesh, i el Himàlaia, amb el segon cim més alt del país, Nanda Devi (7816 metres sobre el nivell del mar). També és conegut pel parc més antic del subcontinent indi, el Jim Corbett National Park.

El primer lloc que vaig visitar va ser Nainital, al nord-est de la capital del país. El viatge en cotxe des de Delhi va ser molt llarg, possiblement unes vuit hores, i unes nou de tornada. A Haldwani, vam començar l’escalada per l’estreta carretera cap a Nainital, que es troba a dos mil metres sobre el nivell del mar. La raó per emprendre aquell viatge era conèixer un indret on el meu pare havia estudiat els estudis primaris fa més de cinquanta anys. Nainital deu haver canviat molt, però, com d’altres ciutats d’Uttarakhand, és petita i tranquil·la. En comparació amb Delhi, és sens cap dubte molt acollidora. És una ciutat construïda al voltant del menut llac de Nainital, la qual cosa fa que es pugui veure pràcticament tota la ciutat des de qualsevol banda.

Només calen dos dies a Nainital per conèixer-la sencera, tot i que si busquem la tan preuada tranquil·litat, potser val la pena quedar-s’hi més temps, o fer-la servir com a base per a excursions a les muntanyes elevades de l'Himàlaia que comencen més cap al nord. Amb bon temps, des d’una de les muntanyes que envolten Nainital, s’hauria de poder veure Nanda Devi i d’altres pics del ‘sostre del món’. Jo, per desgràcia, no vaig tenir la sort de veure’ls perquè hi vaig anar a l’època del Monsó, amb pluges molt intenses i núvols tan densos que semblaven impenetrables. De totes maneres, em vaig fixar en el punt que m’havien assenyalat i vaig veure la majestuosa Nanda Devi en la meva imaginació, coberta de neu, amb els núvols rendint-li homenatge als peus.

El mateix pont de Laxman Jhula des de la meva cafeteria favorita

Descans i ioga a Rishikesh

Rishikesh es troba a només tres-cents metres sobre el nivell del mar i és on comencen les muntanyes altes. En comparació amb Nainital, aquí hi ha molta més activitat de tot tipus. Com he esmentat més amunt, és considerada la capital mundial del ioga, igual que Mysore, al sud del país. La ciutat de Rishikesh és més gran i més turística, i en comptes de llac, té un riu: el mateix Ganges, encara molt jove i impulsiu, tan diferent del que havia vist a Varanasi, el moviment de l’aigua del qual era tan lent que era gairebé imperceptible. A Rishikesh la gent també es banyava a les seves aigües verdoses, però sempre agafats d’unes sogues gruixudes perquè el riu sagrat no se’ls emportés cap avall.

El lloc on hi ha la majoria dels àixrams (ashrams) i centres de ioga és el poble de Jonk que es troba més cap al nord de Rishikesh. En les religions del subcontinent indi, un àixram és una espècie d’ermita espiritual o monestir, on la gent segueix un particular camí espiritual sota la guia d’uns mestres. Les pràctiques espirituals inclouen, per exemple, el ioga o la música clàssica índia.

La vista del poble de Jonk des del pont

Precisament, gràcies al ioga, tan popular arreu del món, Jonk i Rishikesh s'omplen de turistes, sobretot d’Europa i d'Amèrica del Nord. Els bars i restaurants estan ben adaptats al gust ‘occidental’. N’hi ha força que serveixen cuina europea o la de l’Orient Mitjà, i que posen música més comercial per complaure els estrangers. Tot i que Rishikesh és una ciutat amb un caràcter fortament turístic i comercial, es fa agradable passar-hi uns dies com a parèntesi en un viatge tan intens com el meu. M’agradava molt mirar el Ganges des d’una cafeteria, mentre prenia un té chai i llegia un llibre. Amb les pluges del Monsó, les muntanyes que envolten Jonk es quedaven cobertes de boira, i tot plegat feia una impressió de misticitat. Alhora, també hi vaig poder descansar de la calor de l’Uttar Pradesh (Delhi, Varanasi), on el termòmetre assolia valors superiors als trenta-i-cinc graus cada dia.

Als carrers de Jonk es veien mantes vaques i bandars, micos bastant petits però molt atrevits i agressius: sovint entren a les llars per robar tot el que poden, o mosseguen i esgarrapen la gent al carrer. Alguns policies i d’altres persones locals portaven pals per defensar-se’n, però els bandars anaven en grups per fer de les seves, i jo personalment preferia no apropar-m’hi gaire. Hi havia un altre tipus de primat, més gran i molt més tranquil, de cara negra: el colobí, o langúr. Diverses persones em van explicar que en moltes llars del país, els colobins són llogats i utilitzats per espantar els seus ‘cosins’ més petits i descarats, que els temen. Com vaig aprendre, a l’Índia, la coexistència dels humans amb els altres animals és força problemàtica i plena de conflictes.

Un bandar petit amb la seva mare

Els dies a Jonk passaven lentament, amb exercicis de ioga de bon matí, te i lectura de llibres en una cafeteria cèntrica, i una altra hora de ioga a la tarda. La pràctica era bastant intensa, i notava la fatiga als músculs, però m’ho passava molt bé. A la nit, anava a sopar a la mateixa cafeteria on passava els matins. El terra era cobert amb mantes i les taules eren baixetes i fetes de palets. Com és típic en molts locals de Rishikesh, no hi havia cadires i la gent seia directament al terra. En aquelles hores, la cafeteria del costat, amb un estil més ‘occidental’, estava molt més plena, amb activitats com ara karaoke i concerts de música més o menys coneguda internacionalment. Però, a mi, em venia de gust passar els vespres a la cafeteria més buida i més tranquil·la, potser perquè no anava a Rishikesh a trobar el que ja conec d’Europa, sinó per aprendre coses noves.

De fet, em sembla que n’hi vaig aprendre algunes. Potser la més important era entendre que quan la gent diu que l’Índia és un país de molts contrastos, es refereix a pràcticament tot. Sens dubte, el primer que se’ns acut quan ho pensem és el contrast entre la riquesa i la pobresa material, i possiblement també la gran varietat de cultures, llengües i religions que hi conviuen. De totes maneres, a Rishikesh vaig entendre que aquells contrastos són potser encara més aguts en les persones. Per exemple, hi vaig conèixer gent amb una innocència i humilitat que mai no havia vist a Europa, i que em despertaven moltes emocions positives. Sentia molta tendresa per aquelles persones que, amb la seva senzilla sinceritat, aconseguien que baixés la guàrdia, que a Europa em protegeix de el sarcasme i el cinisme. Aquí era innecessària, i això em feia sentir emocionalment molt alliberat, connectat amb una espècie de felicitat que feia temps que havia oblidat.

Figura del déu Hanuman en un dels temples de Jonk

Però també recordava les mirades agressives i lascives que molts homes, sobretot quan anaven en grup, llançaven a la meva amiga. Un dia, a Rishikesh, fins i tot ella va tenir una experiència d’assetjament molt desagradable, que no detallaré en aquest text per motius obvis. Això no vol dir que els homes indis siguin molt més masclistes i agressius que els europeus. Segurament la combinació del patriarcat indi amb el sexisme occidental, amb la seva manera de cosificar les dones, no els ha fet gaire bé. Només cal comparar els vídeos musicals indis de fa trenta anys amb els actuals, per entendre que les imatges de les noies mig despullades ballant entorn a un home - que sembla un proxeneta tret de vídeos de gangsta rap dels Estats Units - no vénen de la cultura índia, sinó de l'occidental. Què vull dir amb tot això? Doncs volia animar els pocs que ho llegiu a no treure conclusions simplistes sobre un tema molt complex, en el qual es barregen conceptes clau com ara el patriarcat o el colonialisme cultural.

De totes maneres, he d’admetre que l’Índia potser no és el millor país perquè una dona viatgi sola. No hauria de ser així enlloc, però millor anar amb peus de plom per evitar experiències negatives que no desitjo a ningú. Ho escric des de la preocupació, encara que la consciència política em suggereix un consell diferent: Aneu-hi soles o acompanyades, en teniu tot el dret. El teniu i jo no sóc ningú per aconsellar-vos, però sisplau cuideu-vos!

Per acabar aquest text en una nota més positiva, m’agradaria compartir amb vosaltres una preciosa música religiosa hindú, que sempre em fa pensar en Rishikesh: “Prabhujee”, una oració al gran esperit, déu, natura o amor, segons la traducció del títol. Espero que us agradi: