La meravella mogola i el temple daurat: Agra i Amritsar

mayo 16, 2018

El Taj Mahal vist des dels jardins

El meu viatge per l’Índia va durar en total només divuit dies, realment poc temps per abastar un país tan gran i complex. Després de passar per Delhi, Varanasi, Nainital i Rishikesh, vaig anar un dia a Agra per veure el famós Taj Mahal, i cap a l’oest, al Panjab. Amb l’excepció de Varanasi, només vaig poder veure una part molt reduïda del nord-oest indi. Varanasi es troba ja més a prop de la part oriental del país, a una hora i mitja de Delhi amb avió, o a més de deu hores amb tren.

Una lliçó important que vaig aprendre durant el viatge va ser que me l'havia de prendre amb molta calma. Primer de tot, perquè les distàncies són molt més grans que a Europa i el transport no sempre és eficient. Els trens són vells i lents, però gairebé tots disposen de llits per dormir-hi unes hores. L’excepció són els vagons de l'estàndard més baix, on la gent viatja força abarrotada en condicions penoses per tantes hores de trajecte. A part d’això, cal tenir en compte la temperatura i la humitat ambiental que, combinades amb la quantitat de sensacions que genera aquest món tan nou, produeixen un cansament bastant més gran que a Europa. A l’Índia no s'hauria de viatjar amb el ‘xip’ occidental, esperant visitar un munt de llocs en poc temps: si ho feu, us tornareu bojos. En la meva opinió, és molt més recomanable anar a poc a poc, prestant atenció a totes les coses noves que hi veureu.

L’obsessió de Xa Jahan

El Taj Mahal vist des d'un costat

Agra, a tres hores de viatge amb tren o cotxe de Delhi, és coneguda sobretot pel majestuós Taj Mahal, una de les set meravelles del món segons diverses llistes. El Taj Mahal és en realitat un imponent mausoleu construït per l’emperador mogol Xa Jahan al segle XVII en honor a la seva dona Mumtaz Mahal, morta en donar a llum el seu catorzè fill. Després de concloure’n la construcció, Xa Jahan, ja envellit i malalt, fou empresonat pel seu fill Aurangzeb en un fort proper per un conflicte dinàstic. Una llegenda diu que Xa Jahan passà els últims anys de la vida mirant el Taj Mahal nostàlgicament per la finestra, mentre una altra explica que només ho pogué fer gràcies a un reflex del mausoleu en el famós diamant Koh-i-Noor, actualment en possessió de la monarquia britànica.

Actualment la meravella de Xa Jahan és un dels monuments més coneguts i visitats del món, amb més de set milions de visitants a l’any 2014 segons la UNESCO. A l’entrada, com a tots els monuments indis, hi ha controls de seguretat molt estrictes. Una cosa que em va sorprendre era la gran diferència en el preu del tiquet d'entrada per a ciutadans indis i estrangers: Mil rupies - uns quinze euros - per a mi i només setanta - sobre un euro - per a la meva cosina índia, que igualment va haver d’ensenyar el seu document d’identitat. Volien comprovar que no fos una noia índia nascuda a l’estranger i sense passaport del país d’origen... De totes maneres, tampoc em sembla malament que hi hagi tanta diferència. Aquest preu no és gens exagerat per als turistes estrangers que volen veure un dels monuments més increïbles del planeta, mentre que per a la majoria dels indis seria totalment prohibitiu. A més, penseu que, a Barcelona, entrar a la Casa Batlló o a la Pedrera és encara més car...

Taj Mahal i els jardins

El mausoleu combina diversos estils arquitectònics, incloent l’indi i l’islàmic d’aquella època, que barrejava influències perses i turques. Aquell conjunt d'aportacions culturals va esdevenir un estil propi de l’imperi mogol: l’anomenada arquitectura mogola. Ja la porta principal, amb una quantitat de detalls ornamentals impressionant, fa goig de veure. A través del portal fosc ja es pot apreciar el mausoleu: just davant, a la distància d’uns dos-cents metres. S’hi nota l’obsessió de Xa Jahan amb la geometria, ja que gairebé tot el complex del Taj Mahal és perfectament simètric. En sortir de la foscor de portal, em vaig trobar l’immens jardí, amb les fonts i la piscina que em separaven del mausoleu. Havia somiat moltíssimes vegades amb aquest moment! La blancor perfecta del marbre del Taj Mahal contrastava amb l’intens verd del jardí, i fins i tot amb el gris del cel d’aquell dia. No puc dir gaire més, que parlin les imatges que aquí comparteixo amb vosaltres. Em vaig quedar enamorat del Taj Mahal i tota l’atmosfera de misticisme que l’envolta.

El traumàtic 1947

Després d’Agra, vaig emprendre l’últim viatge cap al nord-oest. Vaig anar primer cap al nord, a Haridwar, i des d’allà amb un tren nocturn al meu destí final, Amritsar: una ciutat de gran importància per a la tercera religió en nombre de creients del país, el sikhisme, encara que no té la mateixa importància per a molts turistes estrangers. A la província índia del Panjab, el sikhs són la majoria, seguits dels hindús, mentre que els musulmans només sumen un u per cent i mig de la població de la província. Per explicar aquesta falta de creients de l’islam, hem de retrocedir a la partició de l’Índia a l’any 1947, quan el Panjab quedà dividit en dues parts, igual que Bengala a l’altra punta del país. En tots dos casos, una part fou assignada a l’Índia, mentre que l’altra, més gran, amb majoria musulmana i més poblada, al Pakistan. Unes dècades després, la part oriental de Bengala, que aleshores formava part del Pakistan, esdevingué Bangladesh. Tristament, la partició del país segons criteris de religió significà l'emigració massiva de milions de musulmans cap al Pakistan i de milions d’hindús i sikhs en direcció inversa. Fins al dia d’avui és el desplaçament forçós de població més gran de la història, amb més de catorze milions de refugiats. Durant els dies previs i posteriors a la partició, tots dos bàndols, desesperats i enrabiats per la forçada emigració van cometre autèntiques atrocitats. Segons diverses fonts, en els greus disturbis d’aquells dies, sobretot al Panjab i a Bengala, moriren entre un i dos milions de persones, mentre que milers de dones foren violades...

No sé si podreu imaginar la tristesa que sento en descriure aquella tragèdia que ha marcat per sempre el destí de tres pobles tan similars. Hi ha un documental de la BBC sobre la partició que, tot i oferir un punt de vista occidental, us podria donar una idea del gran drama d’aquells fets. A part, m’agradaria compartir uns articles de ‘The Guardian’ i ‘New York Times’ (en anglès) que també expliquen bé els traumàtics successos del 1947 i llurs conseqüències:

The Guardian: Why Pakistan and India remain in denial 70 years on from partition

The Guardian: Partition, 70 years on: Salman Rushdie, Kamila Shamsie and other writers reflect

The New York Times: Who Is to Blame for Partition? Above All, Imperial Britain

eldiario.es: La partición india no cicatriza 70 años después

Poema de W.H. Auden sobre la partició de l'Índia i el rol del advocat Cyril Radcliff que en va dissenyar les fronteres

He explicat la partició de l’Índia perquè difícilment es pot parlar del Panjab sense tenir-la en compte. Una frontera va dividir una cultura per causa de les religions, causant violència entre veïns i separació entre amics d’infantesa. Avui el Panjab índi i el pakistanès segueixen molt semblants en molts aspectes, tot i que la dolorosa divisió continua molt present entre la població, i en la toponímia del país. Per donar-vos un exemple il·lustratiu, entre Firozpur a la part índia, i Kasur, a la part pakistanesa, hi ha dos pobles: Ganda Singh Wala, que pren el nom d’un home sikh, pertany al Pakistan, mentre que Gulam Hussain Wala, amb nom d’un home musulmà, forma part de l’Índia... Curiós, oi? A totes dues vores de la frontera es parla panjabi, s’escolta el bhangra i se segueixen tradicions panjabis, però, en canvi, els veïns ja no es parlen.

Wagah border - el ritual de la partició

Interior de l'amfiteatre al punt fronterer a Wagah

Possiblement el millor lloc per visitar si voleu entendre la partició de l'Índia és la frontera a Wagah, uns vint kilòmetres d'Amritsar. Cada dia s'organitzen moltes excursions cap al petit poblet perquè els turistes puguin veure el famós ritual de canvi de guàrdia. L'autopista cap a Pakistan s'omple d'autobusos, taxis, rikshaws i cotxes particulars que porten una multitud a presenciar l'acte.

Després d'uns quaranta-cinc minuts de viatge vam arribar a la parada, on ja hi havia molta gent esperant. Curiosament, els policíes i soldats de la frontera ens van deixar passar a tots els turistes estrangers i alguns indis, mentre que la gran majoria encara esperava. Vam caminar cap a on començaven els punts de seguretat, i ja podíem veure les gegantines banderes de l'Índia i del Pakistan darrere. Mirant la gent al meu voltant, em va cridar l'atenció que no es veia persones amb roba típica per als musulmans més creients: només n'hi havia una persona. Recordem que al Panjab indi són molt pocs, però la gent que participa en els rituals a Wagah no és només del Panjab.

Recordo que feia molta calor i els controls de seguretat no acabaven mai, però de
després de passar per tres o quatre punts diferents per fi vam arribar al gran amfiteatre on se celebrava la cerimònia. De fet, no era una cerimònia qualsevol, perquè aquell dia era el 15 d'agost: el dia de la independència del país! També cal esmentar que un dia abans era la mateixa festa a l'altra banda de la frontera. Potser també per aquest motiu hi havia tanta gent i tants controls.

La frontera al mig de l'amfiteatre i la vista de la banda pakistanesa

En arribar vam veure que realment eren dos amfiteatres: El mig cercle indi era molt més gran i encara en obres, mentre que el pakistanès era més baix i modest. Tots dos edificis formaven un cercle dividit pel mig per la frontera amb un gran portal, en què els guàrdies d'ambdos països esperaven el relleu amb una paciència molt solemne.

L'acte de canvi de guàrdia em va impressionar molt: Aquell dia semblava que tots dos bàndols intentaven intimidar-se mútuament cridant, cantant i xiulant-se. La música a la banda pakistanesa era pràcticament la mateixa que a l'índia, i la gent probablement parlava la mateixa llengua, però la rivalitat era molt feroç. Hi havia tot tipus de danses i desfilades militars que a vegades incloïen nens amb armes falses, la qual cosa em va xocar molt. En aquell moment vaig recordar el conflicte que ambdos països mantenen per la regió de Caixmir, amb atemptats i soldats morts. Aquell tipus de cerimònies, tant xovinistes i nacionalistes, s'entenen millor si recordem que Índia i Pakistan són països fortament militaritzats, que desconfien de la majoria dels seus veïns.

Vam deixar l'amfiteatre quan el públic estava ja molt exaltat. La tornada a Amritsar va durar més d'una hora per culpa dels embussos a la autopista. A l'autobus uns joves sikhs ens entretenien amb les cançons més populars del bhangra en l'actualitat. Em va cansar molt aquell dia a la frontera, però vaig aprendre una lliçó molt important sobre les relacions entre l'Índia i el Pakistan.

La reflexió màgica a Amritsar

La reflexió del temple daurat a les aigües

Malgrat el trauma de la partició, la vida a Amritsar segueix el seu camí. A l’altra banda del punt fronterer a Wagah, a només cinquanta-quatre kilòmetres, es troba la gegantina i antiga capital del Panjab, Lahore, amb més d’onze milions d’habitants.

Amritsar no semblava gaire diferent de les altres ciutats índies que havia vist a Uttar Pradesh i Uttarakhand fins que no vaig arribar al centre històric. Aquí el caos, la pols i els clots als carrers deixaven lloc a un urbanisme molt diferent. Al contrari d'aquelles ciutats, els carrers i les places estaven molt netes i ordenades. La gent també es comportava d’una manera diferent: els taxistes no insistien quan els deies que no necessitaves el servei, i els venedors esperaven que preguntessis abans d’acostar-se't. I si ja parlem de diferències culturals, fins i tot hi vam trobar un McDonald’s vegetarià, ja que la gran majoria dels sikhs i molts hindús no mengen carn.

És justament a Amritsar on ocorregué una tragèdia que fou el punt d'inflexió que inclinà l’opinió pública a favor de la independència del subcontinent indi: l’anomenada Massacre d’Amritsar. A l’any 1919, una manifestació pacífica als jardins de Jallianwala Bagh fou brutalment reprimida per l’exèrcit britànic. Els soldats havien envoltat els jardins i tancat totes les sortides. Quan van rebre l'ordre del coronel Reginald Dyer, comencaren a disparar i provocaren una massacre de 379 persones mortes i de més de mil dues-centes de ferides, segons les autoritats britàniques. Algunes altres fonts parlen de fins a mil morts. Lògicament, la Massacre d’Amritsar causà una onada d’indignació global, de manera que el parlament britànic es va veure obligat a destituir el coronel Dyer, mentre que el suport a la causa independentista dels indis creixia arreu del món. Avui els jardins de Jallianwala són un museu en homenatge als morts, i a Udham Singh, que a l’any 1941, a Anglaterra, assassinà el governador britànic del Panjab que havia permès aquella atrocitat dues dècades abans, Michael O’Dwyer. Jallianwala Bagh continua sent un commovedor símbol dels abusos de l’època colonial, mai no oblidats pels indis.

Sikhs armats descansen i admiren el seu sagrat temple

En qualsevol cas, la gran atracció d’Amritsar és el temple més sagrat del sikhisme, Sri Harmandir Sahib, també conegut com a Golden Temple (Temple daurat). Hi vaig anar per primera vegada a la una de la matinada. A l’entrada, tothom deixa les sabates als vestidors i es cobreix el cap amb un mocador o un turbant. Abans de trepitjar les rajoles blanques del temple, també cal rentar-se els peus. En travessar el portal, vaig sortir a una plaça de grans dimensions amb un estany artificial al centre. Al mig de l’estany es troba l’edifici central del temple, amb les parets cobertes d’or. En aquella hora nocturna, el temple, perfectament il·luminat, feia una impressió increïble. El reflex daurat a les aïgues de l'estany, i el silenci respectuós dels creients em van impactar de debò. Encara hi havia molta gent passejant a l'entorn de l’aigua, i molts sikhs asseguts davant el portal d’entrada al llarg passadís que du al temple daurat. Jo també em vaig quedar assegut a la vora de l’estany, observant el temple durant més d’una hora, i sentint una mena d’inspiració que no havia experimentat mai. En el fons, sóc bastant agnòstic i no acostumo a creure en coses de natura espiritual, però en aquells moments sentia que hi havia alguna cosa sagrada en aquell lloc. Per molt bonic i valuós que sigui l’or de les parets del temple, no era això. Era la gran devoció de la comunitat sikh? O la història del temple, tantes vegades saquejat, destrossat i profanat?

Un langar al centre d'Amritsar

Jo crec que era tot plegat, però hi havia una altra cosa encara més impressionant que per mi és un exemple de generositat: els langars, o cantines en les quals els sikhs reparteixen menjar de forma totalment gratuïta a tothom que vulgui. A Sri Harmandir Sahib cada dia hi mengen més de seixanta mil persones! Hi ha gairebé tres milers de voluntaris que treballen per a la comunitat repartint menjar i aigua, cuinant, rentant els plats i el terra del temple... A part dels langars, cada nit centenars de persones dormen al recinte, al terra, sigui perquè no han trobat allotjament o simplement perquè volen dormir en un lloc sagrat. Em va emocionar molt aquella atmosfera i tradició. Sense cap dubte, Sri Harmandir Sahib és un lloc molt especial, en la meva opinió comparable amb el Taj Mahal i d’altres meravelles del món.

Estic segur que recordaré per sempre Amritsar, el temple i la increïble generositat dels sikhs. Abans de viatjar-hi, tenia dubtes si valia la pena passar tota la nit al tren per veure una ciutat relativament poc coneguda. Però us asseguro que la reflexió del temple a l’aigua i la meva pròpia reflexió sobre aquella atmosfera màgica em van ensenyar moltes coses valuoses.

Era l’últim capítol del meu viatge abans de tornar a Delhi i passar-hi uns dies de descans. Em vaig quedar amb moltes ganes de conèixer millor el país dels meus avantpassats, tan gran i tan divers culturalment. Aviat hi tornaré per aprendre'n més coses i seguir escrivint, amb l’esperança d’oferir un punt de vista diferent als ja coneguts. També em fa il·lusió tornar després a Catalunya, espero que canviat: amb sort, una mica més tranquil...

Més fotos d'Agra i Amritsar: