L’antiimperialisme ingenu i el westsplaining que indignen a l’Europa Central i Oriental

Fa diverses setmanes que ens arriben terribles notícies des d’Ucraïna que pateix una despietada agressió russa des del sud, del nord i de l’est. La invasió va sorprendre a molta gent, tot i que la concentració de l’exèrcit rus a la frontera amb Ucraïna havia estat detectada l’any passat i feia diverses setmanes que llegíem i sentíem advertències sobre l’imminent atac. Era difícil de creure que Putin optaría per la via militar però al final el dèspota del Kremlin va donar la fatídica ordre a les tropes. Davant aquesta invasió absolutament injustificable la resposta a nivell mundial ha estat majoritàriament condemnatòria, sobretot a Europa i els països “anglosaxons”, però també hi ha veus discordants i no necessàriament des de la dreta política.

A la meva Polònia natal mantenim un vincle molt estret amb Ucraïna i ens solidaritzem amb els nostres veïns en aquestes hores tan nefastes independentment de la ideologia que mou a cadascú. Potser només l’extrema dreta guarda un incòmode silenci, mentre des de l’esquerra ho tenim molt clar: el poble ucraïnès està patint per culpa de les ambicions imperialistes de Putin i hem d’estar al seu costat. Els partits polítics d’esquerres com ara Razem (“Junts”), els entorns anarquistes i LGTBI: tots estan ajudant en el que considerem una lluita contra una agressió repugnant d’una potència mundial a un veí més vulnerable. Per desgràcia, molts dels nostres teòrics aliats de l’esquerra occidental no comparteixen aquest punt de vista, cosa que ha causat bastant indignació a Europa Central i Oriental.

Fa deu anys que visc a Barcelona però és la primera vegada que tinc la impressió d’estar en un lloc surrealista, allunyat de la crua realitat que viuen els meus èssers estimats a dos mil quilòmetres d’aquí. El 8 de març vaig participar a la marxa feminista amb una amiga polonesa i ens va sorprendre una pancarta que llegia “Ni Rússia, ni OTAN”, com si la invasió d’Ucraïna fos una pugna entre dos imperis i com si els ucraïnesos i la seva voluntad no importessin. Fa una setmana vaig parlar d’aquest tema amb uns joves antifeixistes que tampoc volien prendre posició en considerar que era un conflicte entre dos bàndols igualment malvats. Uns dies més tard vaig llegir “OTAN dissolució” escrit en un mur del meu barri, com si la culpa de la invasió fos de l’OTAN i no de Putin i la cúpula del Kremlin. A més, trobo molts comentaris en castellà i català a les xarxes socials que idealitzen la lluita per la independència del Donbass i associen a Ucraïna amb el neonazisme. Jo i les meves amigues i amics de Polònia i Ucraïna que vivim a l’estat espanyol estem sorpresos i decebuts amb aquestes reaccions.

Desafortunadament les opinions d’una bona part de l’esquerra occidental (inclosa la catalana, espanyola i llatinoamericana) i les declaracions d’alguns dels seus referents intel·lectuals no estan en sintonia amb la condemna incondicional de la invasió. Autors i activistes tan influents com ara Noam Chomsky, Naomi Klein i Yannis Varufakis han enfocat les crítiques en l’expansionisme de l’OTAN i l’imperialisme dels Estats Units i han obviat l’amenaça que suposa l’imperialisme rus. Aquesta postura ha provocat molta indignació als països que comparteixen frontera amb Rússia i que han patit a la seva pell les ambicions territorials del veí més poderós, ja que són arguments que convergeixen perillosament amb el discurs del Kremlin i ignoren quin és el rol de les esquerres en aquest tipus de conflicte, que és defensar a la part agredida.

Hi ha poques coses que les esquerres temen més que ser acusades de complicitat amb l’imperialisme. El rebuig d’aquesta ideologia és tan gran que últimament molts hem caigut en la trampa de buscar trames expansionistes de l’OTAN o dels Estats Units a tot arreu i ignorar o fins i tot tolerar altres imperialismes, igual o més perillosos que l’occidental. Nombrosos publicistes d’esquerres de l’Europa Central i Oriental (Per exemple els diaris digitals Krytyka Polityczna i oko.press a Polònia) rebutgen clarament aquest antiimperialisme que consideren ingenu o fins i tot cínic, ja que percep el món com un joc d'estratègia entre imperis amb esferes d’influència que s’han de respectar.

Una de les preguntes recurrents en aquest debat planteja el següent problema hipotètic: “Què faria Estats Units si un dia Canadà fes una aliança econòmica i militar amb Rússia i Xina?”. La resposta no la té ningú però aquest argument que justifica la invasió és absolutament irrellevant. Ucraïna és un país independent que feia temps que s’allunyava de Rússia per apropar-se als veïns occidentals per voluntat pròpia del poble. Si a algú plantejar aquest escenari hipotètic li sembla vàlid és que ha assumit les regles de joc dels imperis com Rússia i els Estats Units, o encara pitjor: ha acceptat que això és un joc, mentre hi ha milions de vides que estan en risc.

La retòrica antiimperialista que apunta a l’OTAN i els Estats Units com a culpables d’aquest conflicte desastrós peca de l’arrogància pròpia del mateix imperialisme que suposadament combat, ja que només concep el món en funció de les accions occidentals i no les decisions autònomes dels països d’Europa Central i Oriental. Aquests antiimperialistes occidentals emfatitzen que Ucraïna pertany a l'esfera d’influència de Rússia com a antiga república soviètica, com si fos una cosa inamovible i com si no importés el que opinen els ucraïnesos i les ucraïneses. Per a Putin la caiguda de la Unió Soviètica va ser “la pitjor catàstrofe geopolítica” del segle XX però per als països que se n’han independitzat va ser una oportunitat per exercir el dret a l'autodeterminació com a estats lliures. Ignorar aquests anhels dels països petits per complaure un imperi és incoherent amb les idees polítiques de l’esquerra, sobretot si es declara antiimperialista.

Possiblement el que més indignació provoca als antics països satèl·lits i antigues repúbliques de la Unió Soviètica és la suposició que Ucraïna ha estat manipulada i utilitzada per l’OTAN i els Estats Units. Suposar això equival a ignorar la voluntat pròpia del poble ucraïnès que, com veiem ara, tenia raons molt sòlides per voler protegir-se de la possible agressió russa i integrar-se a la Unió Europea i l’OTAN, ens agradi o no aquesta aliança militar. Les enquestes a Ucraïna ho deixen bastant clar: els ciutadans prefereixen integrar-se a la Unió Europea abans que dependre de Rússia.

Aquesta reducció d’Ucraïna a un estat tap que pertany a l’esfera d’influència russa contra la seva voluntat hauria de ser absolutament inacceptable per a qualsevol persona que estigui en contra de la tirania. El poble ucraïnès vol decidir el futur lliurament i sense por, igual que els països veïns com ara Polònia, Letònia, Lituània i Estònia que son membres de l’OTAN. De la mateixa manera aquests països no volen que ningú interfereixi en les decisions que prenen sobre aliances econòmiques i militars per garantir la defensa. Jutgeu vosaltres mateixos si l’entrada a l’OTAN va ser una decisió raonable o no veient el que està passant a Ucraïna.

Per desgràcia, pertànyer a l’aliança és una manera de blindar-nos contra les ambicions territorials del “gran germà” rus. Com a ciutadà de Polònia m’alleuja molt pensar que almenys el meu país pertany a l’aliança, al contrari que Ucraïna, i no és precisament perquè m’agradi l’OTAN. Per als països de la nostra zona es tracta d’un pacte defensiu davant una amenaça absolutament real, confirmada per Putin amb la invasió. És una cosa que defensen fins i tot partits d’esquerres com ara el Razem polonès, però sembla que molts partits d’esquerres occidentals no volen acceptar. M’agradaria demanar-li a aquesta esquerra que deixi d’aleccionar-nos sobre les nostres aliances i criticar-nos per voler garantir la nostra seguretat. El dia que les relacions amb Rússia siguin de col·laboració i fraternitat en comptes del bullying chovinista del veí més gran podrem parlar però per ara sisplau no ens digueu que no entrem o que sortim de l’OTAN perquè els vostres països no estan a la primera línia de foc com els nostres.

Des de l’esquerra de Polònia i d’altres països de la regió les declaracions de Naomi Klein i d’altres intel·lectuals occidentals sobre la invasió a Ucraïna ens sonen a traïció. Quan Varufakis diu que Ucraïna hauria de mantenir un estatus neutral, ho veiem com un vergonyós westsplaining dels privilegiats que no tenen l’amenaça a les fronteres. La propaganda del Kremlin que intenta presentar Rússia com a una fortalesa assetjada pels enemics ha estat assumida com a veritat per aquests referents intel·lectuals que es limiten a proposar un acord entre els imperis de Washington i Moscou per no provocar més a Putin. La narrativa de la fortalesa envoltada per enemics xoca obertament amb la realitat d’una Rússia que intenta imposar la seva voluntat als estats veïns a base d’amenaces i xantatges mentre presumeix d’un exèrcit poderós i modern que disposa d’armes nuclears. La política d’apaivagament de Putin a costa dels països limítrofs recorda molt als esforços de França i Gran Bretanya amb un altre dictador per evitar la segona guerra mundial. Ja sabem com va acabar aquella estratègia…

Segurament els antiimperialistes occidentals veuen en Rússia un contrapès a l’imperialisme occidental i un hereu de la Unió Soviètica que despertava molta simpatia entre l’esquerra en general, tot i que en realitat era una expressió més de l’imperialisme rus que li va permetre establir un domini absolut sobre Europa Central i Oriental, els països caucàsics i cinc estats d’Àsia Central. Avui Rússia està governada per un dictador i és impossible defensar els seus interessos des de posicions de l’esquerra política. Fa més de vint anys que Vladimir Putin ostenta el poder, sigui com a president o com a primer ministre, triat semper en eleccions molt controvertides, amb l’oposició política real aniquilada a base de detencions arbitràries, amenaces i sancions.

No oblidem als nombrosos periodistes, antifeixistes, activistes LGTBI i polítics d’oposició assassinats, amenaçats de mort o apallissats a la Rússia de Putin. Recordem els mitjans de comunicació tancats per les autoritats i els milers de manifestants detinguts per protestar contra la invasió. Em pregunto si realment aquell és el bàndol que vol defensar l’esquerra occidental en la seva lluita contra l’imperialisme provinent dels Estats Units i Europa. De debò és necessari triar entre un imperialisme i l’altre?

No obstant això, hi ha més arguments que llegeixo o sento en aquest debat que em sonen a excuses. Per exemple, algunes de les veus dissidents es neguen a participar en l’onada de solidaritat amb Ucraïna al·legant el racisme en el tractament diferent que reben a la frontera de la Unió Europea les persones refugiades d’Ucraïna i les persones no blanques procedents d’altres països. Aquestes crítiques són merescudes, ja que fa poc a la frontera polonesa amb Bielorússia morien de gana i fred migrants sirians, afganesos i africans, víctimes de la cruel indiferència i el racisme institucional d’Europa (també de Bielorússia i Putin), mentre que avui rebem amb els braços oberts a milions de refugiats ucraïnesos. Com a persona que ha patit racisme a la meva pell també m’indigna moltíssim que valorem les vides humanes de formes tan diferents segons la procedència, la religió i el color de pell. Tanmateix, seria absurd i injust no solidaritzar-nos amb el poble ucraïnès per aquest motiu en nom de la lluita contra el racisme i la xenofòbia. Avui a Polònia els mateixos sectors de la societat que abans ajudaven als migrants no europeus i denunciaven la seva situació participen en l’ajuda humanitària a les persones ucraïneses perquè volem estar al costat de les víctimes de qualsevol injustícia.

Per acabar volia respondre a algunes de les excuses més absurdes dels que es neguen a posicionar-se o directament defensen la invasió russa. Per exemple, l’existència del batalló neonazi Azov integrat a l’exèrcit ucraïnès. D’aquesta manera un miler d’energúmens serveixen per desacreditar a tot un poble de més de quaranta milions de persones i titllar-lo de nazi, incloent al president Zelenskiy, d’origen jueu. És la mateixa propaganda que promou el Kremlin, que fa dècades que recolza l’extrema dreta al seu país. Un altre dels arguments son les repressions de la població prorrusa a Ucraïna, com ara la massacre d’Odessa a l’any 2014, perpetrada per membres de l’extrema dreta ucraïnesa. Sens dubte hi ha hagut reaccions injustificables a la rebel·lió prorrusa que Putin va utilitzar com a excusa per annexionar Crimea i enviar personal Militar al Donbass. No va ser la primera vegada que Rússia feia servir l’excusa de protegir la població russoparlant per augmentar el territori i amenaçar un país veí, ja que va fer el mateix a Georgia uns anys abans. Tolerar aquest imperialisme disfressat d’ajuda a minories i justificar una brutal invasió d’un altre país és simplement lamentable.

Recordem també que Rússia va prometre protegir la sobirania d’Ucraïna al Memoràndum de Budapest i, a diferència de la declaració verbal de l’OTAN de no voler expandir-se a l’est, aquell document segons què Ucraïna retornava les armes nuclears heretades de la Unió Soviètica a Rússia a canvi de garanties de seguretat va ser un acord formal que Putin va trencar ja dues vegades. No podem tolerar la destrucció d’un país i la pèrdua de milers de vides civils i militars. És absolutament inacceptable que hi hagi més de dos milions de refugiats que ja han sortit d’Ucraïna i molts milers de persones que passen els dies amagades en búnquers i estacions de metro. Tot això per culpa de les ambicions imperialistes d’un líder megalòman que ni tan sols reconeix als ucraïnesos com a una nació sobirana.

No hauríem de tenir dubtes davant la sinistra amenaça que representa Putin no només per a Europa Central i Oriental sinó també per a la pau i el benestar al món, incloent la pròpia Rússia. Espero que la invasió d’Ucraïna contribueixi a una nova consciència antibèl·lica i antiimperialista transversal que no toleri les ambicions de Putin en nom d’una mal entesa oposició a l’imperialisme occidental. Però més que res, espero que l’esquerra occidental finalment reconegui la voluntat pròpia i els drets dels pobles de la nostra regió, ja que estem farts de l’amenaça imperialista a les nostres fronteres i dels discursos paternalistes dels nostres teòrics aliats occidentals.