Un altre somni realitzat: Índia

enero 12, 2018

El increïble Taj Mahal a Agra

Era el meu viatge ideal, el viatge al lloc que havia imaginat milions de vegades d'ençà que vaig néixer. L’Índia era un país que ja havia estudiat, del qual havia llegit i que havia vist en documentals i pel·lícules, però malgrat tot continuava sent un misteri. De totes maneres, sentia que en sabia més que la majoria d’europeus que hi viatgen: Al cap i a la fi, el meu pare és de Calcuta, i la meva infància va ser plena de sabors, sons i històries índies. Sentia que per fi estava preparat per viatjar-hi i aprendre més sobre una part de les meves arrels. Al mes de febrer vaig reservar els vols i, aprofitant moments lliures a la feina, vaig començar a informar-me més profundament sobre la cultura i història d'aquesta civilització antiga. Per acompanyar la lectura, escoltava els ghazals de Jagjit Singh i d'altres músiques típiques, com per exemple els bhajans, cançons religioses hindús, o el bhangra, tradicional del Punjab.

És el primer cop que escric sobre aquest viatge, perquè a part de memòries positives, me’n porta també de negatives. Va ser a l’Índia on em vaig barallar amb la meva companya de viatge i amiga, cosa que va acabar amb la nostra amistat d’una manera dolorosa. Vaig aprendre - allò tant conegut - que passar massa estones de convivència en un viatge, encara que hi hagi una similitud de valors entre les persones, acaba sent problemàtic, sobretot a indrets com a l’Índia, on les experiències són molt més intenses que a d’altres llocs. Però deixaré de banda aquest record per concentrar-me en aspectes d'altre caire.

Pols i xafogor a Delhi

Red Fort al centre de Delhi

La capital va ser el primer i últim lloc que vaig visitar. Caòtica, bruta, sorollosa: no dubtaria a qualificar-la amb aquests tres adjectius, però també he d’admetre que l'he vista poc, i no hi vaig passar prou temps per conèixer-ne tots els racons interessants.

El que més em va cridar l’atenció era l’herència arquitectònica de l’època colonial i la barreja de modernitat amb tradició. Per exemple, el metro de Nova Delhi és el més modern que he vist en la vida, però en sortir al carrer em trobava de nou a l’Índia antiga, amb els carrers de terra, vaques i un munt de persones i objectes a tot arreu. La quantitat d’estímuls que rebia el meu cervell, i la xafogor de l’època humida de l’any en què estàvem, em cansaven molt i cada dia necessitava una migdiada per recuperar les forces.

En l'aspecte social també es notaven els contrastos. A Delhi vaig conèixer diversos paratges, com ara el gran dormitori de la classe mitjana alta, Noida, o l'antic i caòtic barri de Paharganj, ple de vaques, micos, pols, olors i andròmina de tot tipus. Un dia el meu oncle Rajiv, que viu en aquesta ciutat, em va convidar a sopar en un exclusiu i famós club de corresponsals estrangers en una part de la ciutat on hi ha ambaixades, hotels de cinc estrelles i cases imponents de gent de classe alta.

La gran diferència entre tots tres llocs em va recordar el meu viatge anterior a l’Argentina, encara que a Delhi hi havia molta més misèria. Per exemple, en diferents ocasions vaig veure persones dormint a la mitjana d'un carrer entre dos carrils per a cotxes. Em preguntava per quina raó la gent dormia d'aquesta manera: És que no hi havia cap altre lloc més segur i silenciós? També els afores de Delhi presentaven un aspecte miserable. Des del tren podia veure camps plens d’escombraries, rius que semblaven molt contaminats, i gent vivint al mig d'aquest paisatge gairebé apocalíptic en tendes de campanya o cases improvisades de palla i fang.

Hi havia molts indrets d'interès que no vaig poder veure, però sí que vaig visitar el modern temple hindú, Akshardham. En arribar-hi vaig haver de deixar la càmera i el telèfon mòbil, ja que no és permès prendre fotos dintre del recinte, aparentment per evitar atemptats terroristes. El temple em va semblar molt turístic, amb les cafeteries i botigues d'obsequis típics. A l'edifici central del temple, les pintures a les parets em van semblar força europeïtzades, o almenys tenien una forta influència d'art occidental. En general, Akshardham va defraudar una mica les meves expectatives, potser perquè és un temple molt modern, construït ja al segle XXI. Possiblement en el futur més llunyà obtindrà el mateix estatus que el Golden Temple dels sikhs a Amritsar o la mesquita Jama Masjid a Old Delhi. A vegades les obres mestres necessiten envellir per ser valorades.

Una barca amb peregrins a Varanasi

La ciutat sagrada

Després de passar només unes hores al gegantí aeroport de Delhi, vaig agafar l'avió cap a l'est, a Varanasi, coneguda com a una de les ciutats més sagrades de l'hinduisme. Coneixia les imatges de la crema de morts a la riba del riu Ganges i de la multitud de peregrins banyant-se a les seves aigües, però no en tenia gaire més informació. En arribar vaig descobrir que sobretot era l'epicentre del caos indi, i que s'hi respirava molta història, per tal com és una de les ciutats habitades sense interrupció més antigues del món.

Varanasi, també coneguda com Benarés, Banaras o Kashi, és un lloc de peregrinació de molts hindús, sobretot per les cerimònies fúnebres que se celebren a la riba del riu més gran del país. Les vistes més famoses de la ciutat són els seus ghats: escales a la vora del Ganges on s'organitzen les cerimònies. Varanasi té més de cent ghats, alguns dels quals realment espectaculars. El Ganges, de color verdós i marró, no fa la impressió de ser gaire net, però la gent no hi dóna importància. A les escales, els peregrins cremen els familiars morts, es banyen al riu, i fins i tot renten la roba bruta.

El riu Ganges de bon matí

Un dia em vaig aixecar a les cinc del matí per veure un ritual religiós hindú al ghat més meridional, Assi Ghat, i després vaig fer una excursió en una barqueta seguint el Ganges cap amunt, i admirant els altres magnífics ghats, amb el sol del matí il·luminant les escales, els palaus i els edificis del darrere. Amb un petit grup de turistes i dos guies, vaig arribar al ghat més cèntric i important, Dasashvamedha Ghat, on tot just havia començat una cerimònia fúnebre. Les escales eren plenes de fusta preparada per a la crema dels morts, i ja hi havia molta gent, vaques, i fins i tot alguns micos. Potser el record més bonic que tinc d'aquella excursió en barca és la vista d'un grup de tres hindús i un musulmà a la riba del riu esmorzant i xerrant tranquil·lament al sol del matí.

Si ja parlem de religions, a part de l'hinduisme, Varanasi, i més concretament la ciutat veïna de Sarnath, és el lloc on Buda va fundar la seva religió. Varanasi és també una ciutat sagrada per als jainistes i sintoistes, i, segons la història, també va jugar un rol molt important en la fundació d'una altra de les grans religions índies, el sikhisme: la visita a Varanasi va inspirar al Guru Nanak els preceptes de la nova doctrina.

La crema de morts a les escales dels ghats

Als carrers principals de Varanasi es barregen els humans amb tota mena d'animals, com ara vaques, ovelles, cabres i gossos. Les vores dels carrers eren plenes d'escombraries i els animals hi buscaven menjar. Com he pogut veure, i com bé explica el documental indi The Plastic Cow, les bèsties acaben menjant molt de plàstic i, consegüentment, pateixen tot tipus de malalties. A nivell superficial sembla que la gent tracti bé els animals, però en realitat els abandona al carrer on pateixen una vida plena de patiment.

Varanasi és també un dels centres de la indústria tèxtil de l'Índia, on es produeixen manualment els saris i kurtas més elaborats que es poden comprar. Als carrers i als ghats sempre hi ha homes buscant turistes per portar-los als llocs on es teixeixen les peces de roba. Com a d'altres indrets del país, aquí també et voldran vendre moltes coses, com ara massatges aiurvèdics o records de tot tipus.

Galeria de fotos: