Recordant un dia històric: El referèndum català de l'1 d'octubre

Una pancarta al barri de Gràcia abans del referèndum

L'1 d'octubre del 2017 és possiblement l'únic dia de la meva vida que recordo perfectament i amb tots els detalls. El meu despertador va sonar molt d'hora: A dos quarts de les cinc de la matinada al mig d'una foscor gairebé absoluta. Però aquell dia no sentia fatiga i no tenia son. Estava emocionat per la jornada que començava amb uns fets històrics: el referèndum d'autodeterminació de Catalunya prohibit per l'estat espanyol. Per desgràcia, com a estranger, jo no podia votar (cosa que em sembla molt injusta), però volia mostrar el meu suport al dret a decidir dels catalans amb la meva presència.

Mate i termo en mà, vaig sortir cap al local electoral, localitzat en un institut a la plaça Lesseps on a les cinc del matí, malgrat el mal temps, ja hi havia una cua molt llarga de veïns: potser unes tres-centes persones de totes les edats amb paraigües o roba impermeable. Just quan vaig arribar un grup de joves sortia del punt de votació després de vigilar-lo tota la nit per protegir-lo de la policia espanyola. Tots els presents els vam aplaudir efusivament.

En arribar a l'institut em vaig trobar amb una parella de veïns del meu edifici. Vam compartir uns mates mentre esperàvem l'obertura de l'institut sota un suau plovisqueig. Aviat entre els presents van començar a circular imatges de la sortida dels vehicles de la Guàrdia Civil i la policia espanyola del port de Barcelona. Crec que tots sabíem que hi hauria violència, però no podíem preveure'n la dimensió. Potser ningú no s'imaginava de debò el que passaria després.

Quan ja començava a clarejar, ens van arribar els primers vídeos de la brutalitat policial a d'altres col·legis electorals. Va haver-hi tota mena de reaccions, però sobretot eren d'indignació i incredulitat. Sens dubte molts vam sentir por, però ningú no va marxar. Com que no venia a votar, em vaig sumar a un grup de joves per ocupar un lloc elevat davant el col·legi electoral, on vam passar moltes hores vigilant la Ronda General Mitre i la plaça Lesseps.

En torn a les vuit vaig tornar a casa per una estona i mentre esmorzava, un helicòpter de la Policia Nacional rondava el cel de la ciutat com una amenaça. "El gran germà us està mirant", semblava voler dir-nos des d'amunt. Veient els vídeos de policies armats que agredien persones pacífiques vaig plorar de la ràbia que sentia. De totes maneres, semblava que malgrat les contusions i la sang la gent insistia a exercir el seu dret a votar.

De tornada al col·legi electoral em vaig trobar amb una amiga acompanyada de dos amics andalusos que, veient la brutalitat policial, venien a votar a favor de la independència de Catalunya. "No teníem la intenció de votar i segurament no a favor de la independència, però això és molt greu i volem expressar la nostra indignació d'aquesta manera", em van dir.

Les notícies d'altres col·legis electorals no eren gens bones: hi havia centenars de persones ferides i algunes urnes amb vots confiscades. Tots temíem el pitjor: en qualsevol moment podria aparèixer una columna de furgons d'antidisturbis pujant pel carrer Gran de Gràcia o arribant des de la Ronda de Dalt o la Travessera de Dalt.

Malgrat aquesta tensió tan intimidadora, va haver-hi moments bonics de solidaritat, com quan diversos conductors d'autobusos urbans van estacionar els seus vehicles bloquejant l'accés al col·legi per dificultar la possible intervenció de la policia. També vam tenir una visita de dos agents de Mossos d'Esquadra que només ens van saludar i posteriorment van marxar. Potser era l'únic moment en la història quan els Mossos es posaven del costat del poble...

Al migdia les cues ja eren molt llargues, tot i que molta gent ja havia votat. Des de la finestra del col·legi els membres de la comissió electoral comunicaven instruccions i donaven notícies. Els veïns de l'edifici del costat ajudaven a repetir aquells missatges a la gent que era més lluny. A la tarda va venir una amiga meva, catalana resident a Madrid que, tot i no ser independentista, va fer el viatge d'anada i tornada només per participar en el referèndum i mostrar el seu suport al dret a decidir.

Aquell dia excepcional vaig veure més humanitat i bondat que mai abans i després a Barcelona. Dos anys més tard encara veig el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 com a una rebel·lió pacífica i una iniciativa ciutadana perfectament organitzada per molta gent que va treballar molt dur per assolir que se celebrés. Avui ja sabem que la votació no ha canviat res, però possiblement va ser el moment que marcarà un punt d'inflexió en la història de Catalunya i de la seva relació amb l'estat espanyol.